Després de molt de temps trobo que estic alegre, sempre faig que estic alegre, però, en realitat no és així, només és una cara superficial per a què ningú em pregunti o penso que estic malament. Vull dir que els problemes no m'agrada compartir-los tot i qeu tothom comparteix els seus amb mi i em reclamen solucions. A mi això no m'agrada fer-ho, tot i que no m'importa que m'ho facin, és més sempre em preocupo més pels altres que per mi mateixa, intento que tothom esitgui bé en aquest món de merda que ens ha tocat viure.
Penso que a mi ja em tocara gaudir-hi d'ell, quan marxi lluny d'aquí i viatgi i faci realitat els meus objectius primers. Tot i que no ho semblo aquest món es pot gaudir. Però m'agradaria compartir la meua vida amb algú una persona que em comprengui i senti que li pugui confiar les meves sensacions, o sentimetns tant siguin d'alegria com de tristor i que aquest els comparteixi amb mi el seus, m'és igual si és un amic una amiga, o algo més com si és un gos, però necessito algú amb qui desfogar els meus sentiments. M'és igual ara ho deu minuts abans dela meua mort. Però necessito que aparegui.
Salut.
Amaral – Resurrección
[@more@]
De vegades tots necessitem saber que hi ha aquella persona que ens escolta i q li importen els nostres problemes i sentir l’alleujament d’haver-ho explicat, de vegades el bloc es converteix en el nostre amic per explicar les nostres coses o fixa’t amb el meu
ànims!